Últim artícle del blog Anar al blog

Pregó 2016

A continuació, el text del Pregó de la Festa Major de Granollers 2016, a càrrec de Jordi Serra en representació del BMGranollers.

Nois, ens trobem davant d’un partit molt important.
Sens dubte el partit més important de tota la temporada.
El tot o el res, la gran final.
D’aquí a 10 minuts començarem a escriure un nou capítol de la nostra història.

Una història que avui us toca jugar a vosaltres. A vosaltres i a ningú més.

Però no patiu, no esteu sols. Jugueu enfundats en una llarga, llarguíssima trajectòria que us dóna uns centímetres d’avantatge.

Mireu, a Granollers no en sabem de massa coses, però d’algunes coses en sabem molt, molt. No es pot fer tot BÉ, no es pot ser BO en tot, però a vegades es pot fer una sola cosa molt ben feta.
I a Granollers tenim aquesta sort. En sabem molt d’esport, en sabem molt de competir i en sabem, potser més que de cap altra cosa, de jugar a Handbol.

I saber-ne d’handbol vol dir saber-ne de sang, de suor i de llàgrimes. De ser persistents en voler ser els millors en allò que ens mou, allò que ens crida, que ens emociona. Que no ens farà mai rics ni mediàtics, però que ens farà memorables, rellevants i eterns.

Avui sortirem a jugar perquè ho sentim, perquè ens ho demana el cor, i sortirem a guanyar perquè podem, perquè tenim la plena convicció que hem fet la feina ben feta. Cor i Convicció. Pit i Collons. Emoció i Competició.

Ja sabeu que vam ser els primers de tot l’estat en guanyar una competició europea, els primers en marcar un gol amb la selecció, que som els primers en pedrera, els únics que mai hem baixat. Els primers, els únics, els millors, els més…

El que no sabeu o potser heu oblidat és que, entre molts d’altres, varen ser en Joan, l’Alfred, en Pep i la Montse els que ho han fet possible.
Els vostres avis, pares i tiets. I ara us toca a vosaltres.
Enric, Laia, Mamadou, Jenny, Bogdan.
Ells ahir, vosaltres avui.

Perquè el camí no s’ha fet sol, no hem arribat aquí per art de màgia.
Tots hem caminat una mica, tots hem jugat els nostres partits.

Un jugador del BMG juga una mitjana de 8 anys al club, al voltant de 40 partits per temporada. Treiem els partits per aprendre a botar, els de costellada, els de ressaca, les lesions, els irrellevants, els dolents… al final en queden pocs, molt pocs. Potser 10.

10 partits per deixar-s’hi la pell. 10 oportunitats perquè tots fem unes passes endavant. Només 10, perquè les oportunitats s’acaben. Els vostres partits s’acaben.

Avui en tenim un. Sereu vosaltres els que decidireu si els voleu deixar passar o atrapar-lo per sempre.

Avui és un dia molt important i la grada està plena a vessar. No sempre és així, Granollers no sempre ve a veure’ns. Però avui ens ho hem guanyat .

Hem deixat de queixar-nos i hem jugat. Els hem cridat des de la pista.

I avui que han vingut, expliquem-los que sigui a la grada o a l’escut, Granollers i l’handbol sempre juguen junts. Que som el mateix equip. Que plegats fem Granollers.

I és que hi ha coses que fan que Granollers sigui Granollers, i d’altres que no.
Ja no s’entén el Balonmano sense Granollers ni Granollers sense l’Handbol.

Els Zaras, l’Stradis i Parfois un dia moriràn, i Granollers continuarà.
El Majestic, el Mundial i l’As de copes ja són morts, i una mica de Granollers va morir amb ells.

Granollers no és la grisor de l’hivern, els cartrons d’Inditex o el PSC. Granollers és el dinamisme i la internacionalitat de la CUP, de la Mitja i de les fires. Dels xics i dels teatres. De tot allò que fa i mou Granollers.

Que la dinamitzen, la perverteixen, la rejoveneixen. Que l’allunyen de la ciutat adulta, correcta i agradable, de passejades amb cotxet i de sucs de taronja, que l’aparten del camí de convertir-se en un hotel. Un destí que només será feliç quan ens vegi a tots dormir per sempre.

Una ciutat que dorm, no rutlla.
Una ciutat que no rutlla no juga
Una ciutat que no juga, mai guanya.

El que mou i commou als Granollerins és el que fa que Granollers sigui Granollers.
El que omple estómacs, cors i ànimes. El que fa bullir l’olla.

I res, res, res, no fa bullir més l’olla que l’esport de jugar a la Festa Major.

La Festa que tanca l’estiu però obre totes les portes, que s’enduu la fortor, totes les pors i ens deixa ser Granollerins de veritat durant uns dies.
Arriba i ens planteja la millor competició del món, el partit més brutal del planeta. La final que tothom vol jugar, i on tothom hi cap.

Un encontre ple de passades, de faltes i de gols, ple de canvis, de crits i d’encaixades. De joventut d’esport i de cultura, i ple també d’oportunitats per fer memòria de què som i com volem ser.

Un partit que farà història i que juguem nosaltres, i només nosaltres.
Una final que comença avui, ara i aquí.

Així que sortiu, sortiu i doneu-ho tot. Deixeu-vos la pell, jugueu sense por, jugueu a guanyar. Però sobretot sortiu conscients que una final no es juga cada dia i que un dia, amb la perspectiva que ens donarà el temps, mirarem enrera i no mirarem pas al marcador, sinó que només ens mirarem a nosaltres i ens preguntarem si hem tingut el cap, el pit i els collons de jugar aquesta final tal i com es mereixia.

Visca el Balonmano! Visca el Blaus! Visca els Blancs! i Visca la Festa Major!